Se suposa que pot anar a 450 km/h, però avui no ha passat dels 300. El cert és que recorre 30 km en 8 o 9 minuts i és com volar; fins i tot en determinats trams va inclinat. Una experiència curiosa…

De tornada a la ciutat hem agafat un altre taxi per acostar-nos al Pudong, el districte financer a l’altra banda del riu, ple de gratacels de vidre i un passeig fluvial molt apacible en comparació amb el centre de la ciutat, on hi hem fet un cafè.

Hem creuat el riu per sota, a través d’un tunel que forma part d’una atracció hortera de l’estil de Las Vegas, per arribar al Bund de nou. I aquí hem agafat el carrer Nanjing per, després d’una dinar ràpid pel camí, tornar a l’hotel.

Aquí és hivern també i cap a les 4 la gent es comença a retirar i a les 5 ja és fosc, a banda que fa un fred que pela!

Res més; demà al migdia ja anem cap a l’aeroport i a les 4 agafem el vol a Singapur, on hi arribem cap a les 9 del vespre. A mitjanit surt el vol cap a Barcelona, amb escala a Milà (15 hores). si tot va bé serem al Prat a les 9 del matí de dissabte.

Finalment, volem que sapigueu que hem llegit cada dia amb impaciència tots els vostres comentaris i malgrat que no hem tingut temps de contestar-los com hauriem volgut, us els agraim moltíssim perquè ens han fet molta companyia durant aquestes cinc setmanes.
Una abraçada i fins d’aquí molt poquet!

Elvira i Natxo

Així a les onze del matí hem entrat al museu de la ciutat, un edifici peculiar que alberga una exposició gegantina de porcellana, bronze, caligrafies, segells, pintura… de totes les dinasties xineses.

El museu passa per ser el més modern del pais i el control d’entrada per part d’agents uniformats però somrients és quasi tant estricte com el d’entrada al país…

Fet això i havent evitat més fans de la fira del te, hem anat novament cap al riu per dirigir-nos cap a l’antiga ciutat xinesa de Shanghai, un microcosmos d’essència xinesa clàssica dins la ciutat, de carrers a vessar de gent, de botigues i comerços pintorescos, de parades fumejants de menjar, edificis típics i milers de bicicletes, motos i venedors ambulants.

Aquí hi hem tastat un parell de receptes clàssiques, com ara unes boles de pasta d’arrós plenes de carn o crancs sencers arrebossats, que de moment no provoquen efectes secundaris.

El contrast entre aquesta part de la ciutat i la resta, amb edificis de cinquanta plantes és espectacular, quasi tant com trobar-se amb una bastida feta de bambú en una ciutat on hi passa un tren magnetic…

Avui, d’altra banda, ja no ens ha sorprés tant el caos circulatori de Shanghai però cal admetre que acaba resultant una mica estressant escoltar constament els claxons de motos i bicicletes saltant-se els semàfors (fins i tot la policia fa una interpretació lliure dels colors dels ninots dels passos de vianants) i haver de vigilar en totes direccions abans de posar un peu a la calçada.

A banda, l’urbanisme dels shanghaites és molt peculiar; és habitual també el so d’aquell que s’aclara la gola estrepitosament per acabar abocant la seva “opinió” al terra encara mes sorollosament. I això ho fan homes i dones!. La primera vegada sorprén, però després no…
Abans de tornar a l’hotel hem fet una aturada al museu d’art de la ciutat, que té poc a veure amb l’altre museu i és més aviat comunista, amb els rètols exclussivament en xinès.

Demà és el nostre darrer dia a Shanghai i el darrer de les vacances. Divendres ja comença l’odissea d’avions i aeroports: Shanghai, Singapur, Milà i Barcelona…
Fins aviat!

Probablement, si mai veniu a Fiji, estareu en un resort (complexe hoteler), des del qual, si voleu fer res o visitar algun lloc, us esperen entre dues i quatre hores de bus. Això, no obstant, dona la oportunitat de veure com viu la gent en els villages que ja vam esmentar en el post anterior.
L’excursió en concret ens va deixar en una illa al mig del mar, on vam fer snorkel (hi vam veure peixos i coralls de colors que ni sabíem que existien). I aquí vam experimentar la platja de sorra blanca (que no era sorra, sino corall sec i fossilitzat), i aigua turquesa…

Havent dinat, vam participar en un partit de volei platja en el transcurs del qual vam demostrar als companys d’aventura de la resta del mon la digníssima manera de rebre pilotassos a la cara que caracteritza el poble català.
A mitja tarda, retorn al veler, on els cambrers-tripulants-animadors no paraven de cantar havaneres fijienques i ‘oferir destilats de diversa graduació als passatgers, els quals anaven envermellint a mesura que el veler s’acostava al port de Denarau, una mena de marina estil Empuriabrava.

I un cop a l’hotel, fi de festa fijienca. Aquest matí hem anat fins al’aeroport de Nadi i després de mitja hora de gestions amb un funcionari fijienc d’aeroports que consultava un bloc de notes abans de prémer quasevol tecla del seu ordinador amb un sol dit mentre somreia, al millor estil “mehtah ehtresssssando”, hem aconseguit embarcar-nos cap a Auckland, on som ara. El nostre vol cap a Shanghai surt a les onze de la nit (ara són les quatre…), així que ens toca esperar.
Dues coses: arribem el dissabte a les 9 del matí a Barcelona. I és probable que no puguem actualitzar el bloc ni deixar cap rastre al feisbuc perquè segurament estaran prohibits a Xina. El feisbuc, segur; el blog, ho veurem…
Salut!

No hem passat pràcticament per cap ciutat important abans de ser a Suva; per contra, hem atravessat desenes del que aquí s’anomenen “villages” i que venen a ser grups de “cases” destartalades plenes de vida, de nens jugant, d’estenedors de roba de tots els colors imaginables… i de les tombes de la família al costat de cada casa!. Si, on nosaltres hi posem els nans de pedra, la piscina o els geranis, els fijiencs hi enterren els ancestres… Ens hem preguntat què deu passar quan es ven una casa… el negoci immobiliari hi té un repte molt dur a Fiji…

Hem arribat a Suva a les 12 (havent sortit a les 9 de l’hotel). La ciutat és curiosa, però no té l’encant d’altres “metròpolis” colonials.

No es nota enlloc cap influència britànica i els edificis són raonablement moderns, tot i que la ciutat, en general, sense arribar a semblar hostil, es veu bruta i poc amable. La presència india, en comerços, edificis i mercats, en canvi, és evident.

A Suva no hi han”bulas” ni somriures profident. Hem presenciat, com a nota pintoresca, el canvi de guàrdia de l’edifici presidencial, el més gran de la ciutat amb diferència, essent testimonis de la curiosa indumentària dels soldats fijiencs…

Havent dinat hem visitat el museu nacional, una mena de nau industrial sense aire condicionat i de presència quasi soviètica, amb alguna barca indígena, un homenatge discret al passat pre-colonial i algun altre objecte inquietant…

Despres de tres hores més de bus a través de carreteres tropicals, ja tornem a ser a l’hotel; demà estem apuntats a un tour de tot el dia en veler per la constel·lacio d’illes de la costa occidental i dema passat al matí ja deixem l’illa per retornar per unes hores a Nova Zelanda abans de volar cap a Xina.

Pero ara tornem per una estona al Fiji de postal…

Salut!

El nostre primer dia a Fiji ha servit per constatar que, per fi, ja som a l’estiu a l’hemisferi sud. Ahir a la tarda ja vam provar l’aigua de l’oceà pacífic i la invulnerabilitat dels mosquits autòctons al repelent neozelandès.
El nostre hotel ha resultat ser, un cop s’ha fet de dia i n’hem vist les dimensions, un resort enorme o una ciutat de vacances a peu de mar i enterrat en una jungla de palmeres.

La paraula que més vegades s’escolta al dia és “bula”, que vol dir “hola” i cal dir que els fijiencs del servei de l’hotel (que semblen milions) ho diuen constantment i tu ho contestes constantment, de manera que tot l’hotel és un anar i venir de “bula bula” que espanta fins que t’hi acostumes.
Com que no era qüestio d’estar-se cinc dies aillats del pais dins de l’hotel, avui ens hem apuntat a una excursió en barca a una illa propera a la zona on estem; després d’un breu trajecte en bus que ens ha fet veure un petit avenç del Fiji real i un altre en patera a traves d’un riu tropical, hem arribat a l’illa.

Alla hem estat, novament, espectadors de la bellesa del pais i d’un reguitzell d’activitats per guiris, que anaven des de les demostracions de la gastronomia local (cuinen sobre pedres calentes i en embolcals de fulles de palmera), danses locals i recolecció de cocos en directe fins a les tradicionals curses de crancs, tot enmig de “bules” constants, que el públic guiri repetia amb devoció. També hem tingut temps de combatre l’estres, lògicament…

Cap al vespre hem desfet el trajecte en patera i en bus i ara som a 4 hores de la festa de cap d’any (n’hi ha 12 de diferencia amb Catalunya), que celebrarem a un restaurant del complexe.

Sobre el pais de veritat, es diria que es força pobre. La majoria de cases al peu de la carretera són fetes de maons de formigó o planxes de fusta i rematades amb sostres d’uralita; la majoria es pinten de colors cridaners; les carreteres estan en força mal estat i l’estil de conduccio dels locals (que són totalment negres de pell sense matissos) és com tots els tropicals o caribenys…

Es poden veure a peu de carretera com dins els pobles tant esglesies cristianes com temples indus (aqui els indis són la meitat de la població), pintats de colors i mesquites,
Demà farem poca cosa i dissabte tenim previst arrbar fins a Suva, la capital, a veure si assimilem una mica més Fiji…i

Bon any nou!

Fiji són 322 illes volcàniques i 522 atolons (visca la wikipèdia!), de les quals només un terç estan habitades. Les més importants són Viti Levu, Vanaua Levu, Taveuni, Kadavu y Rotuma (sembla la davantera de la selecció de Camerun, no?).

A Viti Levu hi ha la capital, que es diu Suva (en català “pugi”).La geografia de Fiji és muntanyenca i està plena de boscos tropicals. Nosaltres estem a uns  100 km. de  Suva.

Les illes Fiji havien estan poblades de tribus caníbals i hostils (clar que si s’és caníbal se sol ser hostil també, no?). No va ser fins el 1643 que hi van començar a arribar europeus, després dels primers viatges dels exploradors Abel Tasman i James Cook.

El 1874 els anglesos va annexionar la Fiji a la corona britànica i hi comencem a portar treballadors indis per treballar a les plantacions de sucre. És de suposar que el conveni col·lectiu agrícola del segle XIX devia ser força favorable als patrons anglesos…

Fiji és independent des de 1970 i ha tingut un parell de cops d’estats recents, el rastre dels quals sembla haver-se esvaït després d’una reforma constitucional de 1997, però no ens enganyem, hem vingut aquí a comprovar in situ la resistència de les gandules i hamaques de l’hotel…

El vol des d’Auckland ha estat plàcid i ràpid; Un cop a Nadi, hem tardat una hora en arribar a l’hotel  a través d’una carretera que a Catalunya seria comarcal, mentre veiem un paissatge a mig camí entre Cuba i Costa Rica.

Salut!

Estàvem citats a les vuit del matí amb l’empresa que ens ha posat el guia (aqui tot esta absolutament previst i organitzat.. sembla l’ajuntament de Figueres i tot!), que ens ha dut des de l’hotel motxilero fins a la sortida de la ruta, a uns 15 km de National Park, després de recollir els nostres peculiars companys de travessa: un alemany jubilat, que a mig camí s’ha retirat i dos danesos, un dels quals es tirava uns pets de tal magnitut que hem tingut por que el volcà ho interpretes com un repte i es produís una erupció…

El guia era escocès, per la qual cosa podem qualificar això d’avui com una expedicio europea al pic de Tongariro. L’anglès del guia era el típic d’Escòcia, és a dir, dur d’entendre; no obstant, després de 17 dies a Nova Zelanda ens ha semblat de pa sucat amb oli. Hem anat en fragoneta fins al punt de sortida i des d’allà, després dels habituals advertiments sobre salut, capacitats i estat de forma, hem començat a caminar en una vall de pujada suau.

Al fons, no obstant, ja s’endevinava el Ngauruohe, del qual en parlarem tot seguit. El paissatge, a diferència del que hem estat veient aquestes setmanes, era volcànic; roques negres i matolls d’un verd apagat.

I aleshores, de sobte, la immensitat del Ngauruohe, de 2300 metres i que alberga un volcà actiu; a mesura que ens hi anàvem acostant es feia mes visible una xemenenia de la que en sortia una inquietant columna de fum, la qual, intrèpids nosaltres, hem ignorat i hem seguit endavant.

La ruta té un parell de trams força empinats, pero no es mes dificil que el Puigmal o el Canigo; al final del segon ens hi esperava el millor dels espetacles: primer, Mordor; en aquesta zona es van filmar tots els exteriors del Senyor dels Anells corresponents a aquesta part; vist en directe, és absolutament indescriptible:

 Tot seguit, el cràter vermell:

I pel final, el millor: les llacunes esmeralda i el llac blau, cràters plens d’aigua formant piscines naturals:

Vist això, hem seguit per fer el cim del Tongariro, a uns 2000 metres i des d’on la vista era espectacular:

I d’aquí fins al final, de baixada. Total: 9 horetes. Ha valgut la pena!

Avui, dia de Nadal, ens hem apuntat al sopar que organitza l’hotel (sopar es una forma de parlarem, ja que comenca a les 6 de la tarda…), de manera que el sopar de nadal sera motxilero i cumba!. Hem dedicat el mati a llegir, a connectar-nos i a preparar-nos un dinar lleugeret. Dema tornem a la caravana i ens dirigirem cap al nord, cap a Waitomo.

Aixi doncs, Bon Nadal des de Tongariro