Les coves de Waitomo

Ahir vam deixar enrere el parc nacional de Tongariro i vam seguir ruta cap al nord, en direccio a Waitomo, seguent etapa del viatge cap a Auckland, a través d’un paissatge que va passar ràpidament de volcànic a alpí i  esquitxat de granges. Com que nomes havíem de

recorrer 150 km, al migdia ja erem a Waitomo; semblant a altres pobles associats a atraccions naturals o turístiques, Waitomo és un carrer amb un camping, dos restaurants, un bar i set o vuit agències relacionades amb la única cosa que es pot fer aquí: visitar coves subterranies.

Així doncs, intrèpids com sempre, vam valorar les diferents opcions espeleològiques disponibles (adaptades a totes les edats i butxaques) i vam optar per una anomenada “black rafting”.

A les tres de la tarda vam apareixer a l’agencia, on ja ens estava

esperant la mestressa, una maori a la que s’entenia quan parlava, i el

guia, un australià sospitós a qui no s’entenia res del que deia.

Ens van donar els equipatges: un vestit de neopré, unes botes d’aigua (tot perfectament dissenyat per permetre l’entrada de tota l’aigua de la cova, com vam comprovar més tard) i un casc dotat de llum. Amb aquestes pintes vam pujar a la furgoneta destartalada que ens va dur a l’entrada de la cova:

Un cop allà vam rebre l’eina imprescindible: un neumàtic per flotar. Per flotar?… si, per flotar.

I cap a dins.

La visita a la cova comença amb la contemplacio d’estalactites i

estalagmites, i amb la constatacio que ens mullariem força!…

Tot seguit, ens van fer passar per un tub estret d’uns 20 metres (panxa a terra) per arribar a una galeria d’on queia un violent salt d’aigua:

Despres d’aixo, el recorregut aquatic, a través de galeries inundades i al sostre de les quals, quan ens van fer apagar el llum del casc, hi

havia milions de cuques de llum (irreproduibles a cap foto)

El guia, al millor estil de la bruixa del tren, anava amanint la visita

apareixent i desapareixent, cantant en maori a la foscor i fent bromes que, a causa del seu accent hermetic, ningú no entenia…

Però l’experiència val la pena; vam arribar a baixar 100 metres; al

final ens esperava la llum del dia, una sopa calenta i la darrera nit al

zulomobil; aquest mati ja marxem cap a Auckland, per retornar la

caravana i passar els darrers dies a Nova Zelanda.

Salut!

Explore posts in the same categories: General