Trekking a Mordor

Finalment ahir vam fer l’Alpine Crossing. Diuen que és la travessa de muntanya d’un dia més espectacular que existeix. Nosaltres podem dir que que ens ha costat desencaixar la mandíbula davant l’espectacle que hem pogut contemplar i vam tenir dificultats serioses per sopar… :) . No creiem que les fotos que hi posem facin justicia, pero n’hi hem afegit unes quantes.

Estàvem citats a les vuit del matí amb l’empresa que ens ha posat el guia (aqui tot esta absolutament previst i organitzat.. sembla l’ajuntament de Figueres i tot!), que ens ha dut des de l’hotel motxilero fins a la sortida de la ruta, a uns 15 km de National Park, després de recollir els nostres peculiars companys de travessa: un alemany jubilat, que a mig camí s’ha retirat i dos danesos, un dels quals es tirava uns pets de tal magnitut que hem tingut por que el volcà ho interpretes com un repte i es produís una erupció…

El guia era escocès, per la qual cosa podem qualificar això d’avui com una expedicio europea al pic de Tongariro. L’anglès del guia era el típic d’Escòcia, és a dir, dur d’entendre; no obstant, després de 17 dies a Nova Zelanda ens ha semblat de pa sucat amb oli. Hem anat en fragoneta fins al punt de sortida i des d’allà, després dels habituals advertiments sobre salut, capacitats i estat de forma, hem començat a caminar en una vall de pujada suau.

 

Al fons, no obstant, ja s’endevinava el Ngauruohe, del qual en parlarem tot seguit. El paissatge, a diferència del que hem estat veient aquestes setmanes, era volcànic; roques negres i matolls d’un verd apagat.

I aleshores, de sobte, la immensitat del Ngauruohe, de 2300 metres i que alberga un volcà actiu; a mesura que ens hi anàvem acostant es feia mes visible una xemenenia de la que en sortia una inquietant columna de fum, la qual, intrèpids nosaltres, hem ignorat i hem seguit endavant.

 

 

La ruta té un parell de trams força empinats, pero no es mes dificil que el Puigmal o el Canigo; al final del segon ens hi esperava el millor dels espetacles: primer, Mordor; en aquesta zona es van filmar tots els exteriors del Senyor dels Anells corresponents a aquesta part; vist en directe, és absolutament indescriptible:

 Tot seguit, el cràter vermell:

 

I pel final, el millor: les llacunes esmeralda i el llac blau, cràters plens d’aigua formant piscines naturals:

 

Vist això, hem seguit per fer el cim del Tongariro, a uns 2000 metres i des d’on la vista era espectacular:

 

I d’aquí fins al final, de baixada. Total: 9 horetes. Ha valgut la pena!

Avui, dia de Nadal, ens hem apuntat al sopar que organitza l’hotel (sopar es una forma de parlarem, ja que comenca a les 6 de la tarda…), de manera que el sopar de nadal sera motxilero i cumba!. Hem dedicat el mati a llegir, a connectar-nos i a preparar-nos un dinar lleugeret. Dema tornem a la caravana i ens dirigirem cap al nord, cap a Waitomo.

Aixi doncs, Bon Nadal des de Tongariro

Explore posts in the same categories: General