I s’ha acabat!

El nostre darrer dia de vacances és a punt d’acabar… Avui ens acomiadem de Xina, de Shanghai i d’aquestes cinc setmanes que hem rodat per l’altra punta de mon.
Curiosament ha estat un dels dies que ens hem mogut més per la ciutat, tot i que hem optat pel transport públic. Després d’esmorzar arrós fregit hem agafat un taxi fins a l’estació del Maglev, un dels pocs trens magnètics del mon, i que aqui connecta un dels barris de la ciutat amb l’aeroport principal.

Se suposa que pot anar a 450 km/h, però avui no ha passat dels 300. El cert és que recorre 30 km en 8 o 9 minuts i és com volar; fins i tot en determinats trams va inclinat. Una experiència curiosa…

De tornada a la ciutat hem agafat un altre taxi per acostar-nos al Pudong, el districte financer a l’altra banda del riu, ple de gratacels de vidre i un passeig fluvial molt apacible en comparació amb el centre de la ciutat, on hi hem fet un cafè.

 

Hem creuat el riu per sota, a través d’un tunel que forma part d’una atracció hortera de l’estil de Las Vegas, per arribar al Bund de nou. I aquí hem agafat el carrer Nanjing per, després d’una dinar ràpid pel camí, tornar a l’hotel.

Aquí és hivern també i cap a les 4 la gent es comença a retirar i a les 5 ja és fosc, a banda que fa un fred que pela!

Res més; demà al migdia ja anem cap a l’aeroport i a les 4 agafem el vol a Singapur, on hi arribem cap a les 9 del vespre. A mitjanit surt el vol cap a Barcelona, amb escala a Milà (15 hores). si tot va bé serem al Prat a les 9 del matí de dissabte.

Finalment, volem que sapigueu que hem llegit cada dia amb impaciència tots els vostres comentaris i malgrat que no hem tingut temps de contestar-los com hauriem volgut, us els agraim moltíssim perquè ens han fet molta companyia durant aquestes cinc setmanes.
Una abraçada i fins d’aquí molt poquet!

Elvira i Natxo

Mapa dels sons de Shanghai

Segon dia a Shanghai, nit i dia de reis per vosaltres, en que el sol s’ha deixat veure una miqueta i ha contribuit a que no hagi fet tanta fred com ahir.
Hem començat el dia esmorzant fideus fregits d’arrós en el buffet de l’hotel i sortint al carrer en direcció al museu de la ciutat; de camí hem estat abordats en diverses ocasions pel que sospitem que són agents gubernamentals xinesos disfressats d’adolescents pro-unió de cultures que ens han proposat incansablement acompanyar-los a una fira de la ceremònia del te, proposta que hem declinat amb la mateixa elegancia que més endavant ignoraríem les ofertes de venedors ambulants de rellotges, ipods i tot el que us pogueu imaginar a l’antiga ciutat xinesa de Shanghai, que explicarem una mica més endavant.

Així a les onze del matí hem entrat al museu de la ciutat, un edifici peculiar que alberga una exposició gegantina de porcellana, bronze, caligrafies, segells, pintura… de totes les dinasties xineses.

El museu passa per ser el més modern del pais i el control d’entrada per part d’agents uniformats però somrients és quasi tant estricte com el d’entrada al país…

Fet això i havent evitat més fans de la fira del te, hem anat novament cap al riu per dirigir-nos cap a l’antiga ciutat xinesa de Shanghai, un microcosmos d’essència xinesa clàssica dins la ciutat, de carrers a vessar de gent, de botigues i comerços pintorescos, de parades fumejants de menjar, edificis típics i milers de bicicletes, motos i venedors ambulants.

Aquí hi hem tastat un parell de receptes clàssiques, com ara unes boles de pasta d’arrós plenes de carn o crancs sencers arrebossats, que de moment no provoquen efectes secundaris.

El contrast entre aquesta part de la ciutat i la resta, amb edificis de cinquanta plantes és espectacular, quasi tant com trobar-se amb una bastida feta de bambú en una ciutat on hi passa un tren magnetic…

Avui, d’altra banda, ja no ens ha sorprés tant el caos circulatori de Shanghai però cal admetre que acaba resultant una mica estressant escoltar constament els claxons de motos i bicicletes saltant-se els semàfors (fins i tot la policia fa una interpretació lliure dels colors dels ninots dels passos de vianants) i haver de vigilar en totes direccions abans de posar un peu a la calçada.

A banda, l’urbanisme dels shanghaites és molt peculiar; és habitual també el so d’aquell que s’aclara la gola estrepitosament per acabar abocant la seva “opinió” al terra encara mes sorollosament. I això ho fan homes i dones!. La primera vegada sorprén, però després no…
Abans de tornar a l’hotel hem fet una aturada al museu d’art de la ciutat, que té poc a veure amb l’altre museu i és més aviat comunista, amb els rètols exclussivament en xinès.

Demà és el nostre darrer dia a Shanghai i el darrer de les vacances. Divendres ja comença l’odissea d’avions i aeroports: Shanghai, Singapur, Milà i Barcelona…
Fins aviat!

A Shanghai

Aquest matí, després d’un munt d’hores d’espera a l’aeroport d’Auckland i dotze de vol turbulent fins a Shanghai, hem arribat a aquesta jungla d’asfalt, vidre i ciment on hi viuen cap a vint milions de persones.

Com que gràcies a la química hem pogut dormir força a l’avió (que a estones s’assemblava més a una coctelera) i que el control d’immigració ha estat molt més breu de l’esperat (per cert, dels forasters aquí en diuen “aliens”), a les nou del matí ja erem a l’hotel. Per tant, hem decidit aprofitar el primer dia al país d’on ve tota la roba que porteu posada (i si no us ho creieu, mireu l’etiqueta de la que dueu ara!…)

El nostre hotel està en un carrer que constitueix una de les columnes vertebrals o eixos de la ciutat, que duu directament cap al riu Huangpu, a la curva central del qual s’hi troben les zones més interessants de la ciutat, el Bund, el Pudong i la ciutat antiga xinesa.

Avui hem arribat fins el Bund, un carrer a primera línia de riu dotat

d’edificis del s. XIX, i des del qual es pot veure el Pudong, la zona

financera i l’skyline més conegut de Shanghai.

D’altra banda, aqui hi fa una fred que pela i la combinació de boira i contaminacio fa que el cel sigui gris fosc i només pugui suposar-se la posició del sol… Les nostres primeres

contribucions al foment del comerç xinès han estat per proveir-nos de gorres, guants i jerseis de llana.

Després de dinar en un autèntic restaurant xinès per uns vuit euros i fent-nos entendre mitjançant signes (a Shanghai pràcticament ningú no parla anglès), hem constatat que la ciutat és un lloc perillòs pels vianants. La circulació és caòtica: els taxis, les motos i les bicicletes no respecten el semàfor verd dels vianants ni els passos de zebra. Les bicis i motos pugen a la vorera i no frenen fins al darrer moment si topen amb un incaut peató… Els conductors usen més el clàxon que el fre i aixo, venint de Nova Zelanda, és per perdre els nervis…!

No obstant,la senyalització és mes que notable (en mandarí…)

Constatem que a Xina el feisbuc està prohibit i aquest blog, de moment, no…

Salut!

Esperant un avió cap a Xina

Ahir, darrer dia a Fiji, el vam dedicar a passejar-nos en un veler de fusta clàssic de dos màstils davant de la costa occidental de l’illa sud de Fiji; el “tour”, com diuen aqui, començava amb un “volt” en autobus de dues hores fins el port; aquesta és una característica de fiji…

Probablement, si mai veniu a Fiji, estareu en un resort (complexe hoteler), des del qual, si voleu fer res o visitar algun lloc, us esperen entre dues i quatre hores de bus. Això, no obstant, dona la oportunitat de veure com viu la gent en els villages que ja vam esmentar en el post anterior.
L’excursió en concret ens va deixar en una illa al mig del mar, on vam fer snorkel (hi vam veure peixos i coralls de colors que ni sabíem que existien). I aquí vam experimentar la platja de sorra blanca (que no era sorra, sino corall sec i fossilitzat), i aigua turquesa…

Havent dinat, vam participar en un partit de volei platja en el transcurs del qual vam demostrar als companys d’aventura de la resta del mon la digníssima manera de rebre pilotassos a la cara que caracteritza el poble català.
A mitja tarda, retorn al veler, on els cambrers-tripulants-animadors no paraven de cantar havaneres fijienques i ‘oferir destilats de diversa graduació als passatgers, els quals anaven envermellint a mesura que el veler s’acostava al port de Denarau, una mena de marina estil Empuriabrava.

I un cop a l’hotel, fi de festa fijienca. Aquest matí hem anat fins al’aeroport de Nadi i després de mitja hora de gestions amb un funcionari fijienc d’aeroports que consultava un bloc de notes abans de prémer quasevol tecla del seu ordinador amb un sol dit mentre somreia, al millor estil “mehtah ehtresssssando”, hem aconseguit embarcar-nos cap a Auckland, on som ara. El nostre vol cap a Shanghai surt a les onze de la nit (ara són les quatre…), així que ens toca esperar.
Dues coses: arribem el dissabte a les 9 del matí a Barcelona. I és probable que no puguem actualitzar el bloc ni deixar cap rastre al feisbuc perquè segurament estaran prohibits a Xina. El feisbuc, segur; el blog, ho veurem…
Salut!

L’altre Fiji

Avui hem anat més enllà de les palmeres inclinades i les postes de sol inacabables del pacífic. Ens hem apuntat a un tour per la capital del regne, Suva, a la qual, malgrat separar-nos-en només 120 Km, hem tardat quasi tres hores a arribar-hi, a través d’un terreny muntanyós i una carretera molt “tropical” que amagava imatges de postal malgrat el dia de pluja que hem tingut.

No hem passat pràcticament per cap ciutat important abans de ser a Suva; per contra, hem atravessat desenes del que aquí s’anomenen “villages” i que venen a ser grups de “cases” destartalades plenes de vida, de nens jugant, d’estenedors de roba de tots els colors imaginables… i de les tombes de la família al costat de cada casa!. Si, on nosaltres hi posem els nans de pedra, la piscina o els geranis, els fijiencs hi enterren els ancestres… Ens hem preguntat què deu passar quan es ven una casa… el negoci immobiliari hi té un repte molt dur a Fiji…

Hem arribat a Suva a les 12 (havent sortit a les 9 de l’hotel). La ciutat és curiosa, però no té l’encant d’altres “metròpolis” colonials.

No es nota enlloc cap influència britànica i els edificis són raonablement moderns, tot i que la ciutat, en general, sense arribar a semblar hostil, es veu bruta i poc amable. La presència india, en comerços, edificis i mercats, en canvi, és evident.

A Suva no hi han”bulas” ni somriures profident. Hem presenciat, com a nota pintoresca, el canvi de guàrdia de l’edifici presidencial, el més gran de la ciutat amb diferència, essent testimonis de la curiosa indumentària dels soldats fijiencs…

Havent dinat hem visitat el museu nacional, una mena de nau industrial sense aire condicionat i de presència quasi soviètica, amb alguna barca indígena, un homenatge discret al passat pre-colonial i algun altre objecte inquietant…

Despres de tres hores més de bus a través de carreteres tropicals, ja tornem a ser a l’hotel; demà estem apuntats a un tour de tot el dia en veler per la constel·lacio d’illes de la costa occidental i dema passat al matí ja deixem l’illa per retornar per unes hores a Nova Zelanda abans de volar cap a Xina.

Pero ara tornem per una estona al Fiji de postal…

Salut!

Bula Bula Bula

El nostre primer dia a Fiji ha servit per constatar que, per fi, ja som a l’estiu a l’hemisferi sud. Ahir a la tarda ja vam provar l’aigua de l’oceà pacífic i la invulnerabilitat dels mosquits autòctons al repelent neozelandès.
El nostre hotel ha resultat ser, un cop s’ha fet de dia i n’hem vist les dimensions, un resort enorme o una ciutat de vacances a peu de mar i enterrat en una jungla de palmeres.

La paraula que més vegades s’escolta al dia és “bula”, que vol dir “hola” i cal dir que els fijiencs del servei de l’hotel (que semblen milions) ho diuen constantment i tu ho contestes constantment, de manera que tot l’hotel és un anar i venir de “bula bula” que espanta fins que t’hi acostumes.
Com que no era qüestio d’estar-se cinc dies aillats del pais dins de l’hotel, avui ens hem apuntat a una excursió en barca a una illa propera a la zona on estem; després d’un breu trajecte en bus que ens ha fet veure un petit avenç del Fiji real i un altre en patera a traves d’un riu tropical, hem arribat a l’illa.

Alla hem estat, novament, espectadors de la bellesa del pais i d’un reguitzell d’activitats per guiris, que anaven des de les demostracions de la gastronomia local (cuinen sobre pedres calentes i en embolcals de fulles de palmera), danses locals i recolecció de cocos en directe fins a les tradicionals curses de crancs, tot enmig de “bules” constants, que el públic guiri repetia amb devoció. També hem tingut temps de combatre l’estres, lògicament…

Cap al vespre hem desfet el trajecte en patera i en bus i ara som a 4 hores de la festa de cap d’any (n’hi ha 12 de diferencia amb Catalunya), que celebrarem a un restaurant del complexe.

Sobre el pais de veritat, es diria que es força pobre. La majoria de cases al peu de la carretera són fetes de maons de formigó o planxes de fusta i rematades amb sostres d’uralita; la majoria es pinten de colors cridaners; les carreteres estan en força mal estat i l’estil de conduccio dels locals (que són totalment negres de pell sense matissos) és com tots els tropicals o caribenys…

Es poden veure a peu de carretera com dins els pobles tant esglesies cristianes com temples indus (aqui els indis són la meitat de la població), pintats de colors i mesquites,
Demà farem poca cosa i dissabte tenim previst arrbar fins a Suva, la capital, a veure si assimilem una mica més Fiji…i

Bon any nou!

30 de desembre. Hem arribat a les illes Fiji

Som a les illes Fiji!… A 17.300 km. de Figueres.

Fiji són 322 illes volcàniques i 522 atolons (visca la wikipèdia!), de les quals només un terç estan habitades. Les més importants són Viti Levu, Vanaua Levu, Taveuni, Kadavu y Rotuma (sembla la davantera de la selecció de Camerun, no?).

A Viti Levu hi ha la capital, que es diu Suva (en català “pugi”).La geografia de Fiji és muntanyenca i està plena de boscos tropicals. Nosaltres estem a uns  100 km. de  Suva.

Les illes Fiji havien estan poblades de tribus caníbals i hostils (clar que si s’és caníbal se sol ser hostil també, no?). No va ser fins el 1643 que hi van començar a arribar europeus, després dels primers viatges dels exploradors Abel Tasman i James Cook.

El 1874 els anglesos va annexionar la Fiji a la corona britànica i hi comencem a portar treballadors indis per treballar a les plantacions de sucre. És de suposar que el conveni col·lectiu agrícola del segle XIX devia ser força favorable als patrons anglesos…

 

Fiji és independent des de 1970 i ha tingut un parell de cops d’estats recents, el rastre dels quals sembla haver-se esvaït després d’una reforma constitucional de 1997, però no ens enganyem, hem vingut aquí a comprovar in situ la resistència de les gandules i hamaques de l’hotel…

El vol des d’Auckland ha estat plàcid i ràpid; Un cop a Nadi, hem tardat una hora en arribar a l’hotel  a través d’una carretera que a Catalunya seria comarcal, mentre veiem un paissatge a mig camí entre Cuba i Costa Rica.

Salut!

Auckland per terra, mar i aire

Ahir vam deixar Waitomo de bon matí per fer els darrers kms amb la caravana, que vam entregar incòlume a l’agència, que esta a prop de l’aeroport, al migdia. En total hem conduit 3200 km., dues terceres parts dels quals resseguint la costa de l’illa sud i la resta creuant en diagonal l’illa nord.

Un taxi conduit per un neozelandés d’accent raonable ens va deixar a l’hotel, que ha resultat estar molt a tocar del centre. Auckland sembla una gran ciutat australiana, que viu de cara al mar, amb la peculiaritat que, en estar assentada sobre més de cinquanta volcans, les pujades i baixades són inclinades i constants enmig d’avingudes amples i, aquestes dies, desertes.

Auckland és molt extensa i abarca tota una badia i una peninsula, així com dues illes. La península es connecta amb el centre a través d’un pont i d’una linia de ferris que fan de bus urbà marítim. Tot això es veu perfectament des de l’Sky Tower, l’edifici més alt de l’hemisferi sud i del que en parlarem tot seguit.

La primera cosa que vam fer va ser la visita a l’Auckland Art Gallery, per constatar una cosa que ja veniem intuint des que vam posar el peu a Nova Zelanda. Els neozelandesos, a diferència d’altres pobles colonitzadors i expansionistes o de llurs generacions posteriors, veneren i respecten profundament els seus indígenes i el seu passat.

Despres d’això ens van dirigir a l’Sky Tower, un edifici de més de 300 metres visible des de qualsevol lloc de la ciutat. Un ascensor et permet pujar a dalt de tot en 40 segons, i pots fer una cervesa mentre contemples tota la ciutat.

La vista és magnífica!

Un cop retornats a terra, vam anar a sopar a la zona portuària, on vam gaudir del millor sopar de tot el viatge, a base d’un peix misteriós que, malgrat els esforços del cambrer, no vam saber situar al catàleg de fauna marina neozelandesa…

I avui hem dedicat el dia a embarcar-nos i desembarcar-nos de diversos ferrys que ens han permes coneixer l´illa de Rangitoto, la North Shore, Devonport i gaudir d’una perspectiva marítima de la ciutat, passant pel port esportiu i sempre amb l’skyline en perspectiva i l’omnipresent agulla hipodèrmica a l’horitzó.

A la tarda hem visitat la zona pija d’Auckland, on hem sopat (a les vuit!). Demà acomiadarem la ciutat i Nova Zelanda amb el museu i una mica d’història maorí…

Les coves de Waitomo

Ahir vam deixar enrere el parc nacional de Tongariro i vam seguir ruta cap al nord, en direccio a Waitomo, seguent etapa del viatge cap a Auckland, a través d’un paissatge que va passar ràpidament de volcànic a alpí i  esquitxat de granges. Com que nomes havíem de

recorrer 150 km, al migdia ja erem a Waitomo; semblant a altres pobles associats a atraccions naturals o turístiques, Waitomo és un carrer amb un camping, dos restaurants, un bar i set o vuit agències relacionades amb la única cosa que es pot fer aquí: visitar coves subterranies.

Així doncs, intrèpids com sempre, vam valorar les diferents opcions espeleològiques disponibles (adaptades a totes les edats i butxaques) i vam optar per una anomenada “black rafting”.

A les tres de la tarda vam apareixer a l’agencia, on ja ens estava

esperant la mestressa, una maori a la que s’entenia quan parlava, i el

guia, un australià sospitós a qui no s’entenia res del que deia.

Ens van donar els equipatges: un vestit de neopré, unes botes d’aigua (tot perfectament dissenyat per permetre l’entrada de tota l’aigua de la cova, com vam comprovar més tard) i un casc dotat de llum. Amb aquestes pintes vam pujar a la furgoneta destartalada que ens va dur a l’entrada de la cova:

Un cop allà vam rebre l’eina imprescindible: un neumàtic per flotar. Per flotar?… si, per flotar.

I cap a dins.

La visita a la cova comença amb la contemplacio d’estalactites i

estalagmites, i amb la constatacio que ens mullariem força!…

Tot seguit, ens van fer passar per un tub estret d’uns 20 metres (panxa a terra) per arribar a una galeria d’on queia un violent salt d’aigua:

Despres d’aixo, el recorregut aquatic, a través de galeries inundades i al sostre de les quals, quan ens van fer apagar el llum del casc, hi

havia milions de cuques de llum (irreproduibles a cap foto)

El guia, al millor estil de la bruixa del tren, anava amanint la visita

apareixent i desapareixent, cantant en maori a la foscor i fent bromes que, a causa del seu accent hermetic, ningú no entenia…

Però l’experiència val la pena; vam arribar a baixar 100 metres; al

final ens esperava la llum del dia, una sopa calenta i la darrera nit al

zulomobil; aquest mati ja marxem cap a Auckland, per retornar la

caravana i passar els darrers dies a Nova Zelanda.

Salut!

Trekking a Mordor

Finalment ahir vam fer l’Alpine Crossing. Diuen que és la travessa de muntanya d’un dia més espectacular que existeix. Nosaltres podem dir que que ens ha costat desencaixar la mandíbula davant l’espectacle que hem pogut contemplar i vam tenir dificultats serioses per sopar… :) . No creiem que les fotos que hi posem facin justicia, pero n’hi hem afegit unes quantes.

Estàvem citats a les vuit del matí amb l’empresa que ens ha posat el guia (aqui tot esta absolutament previst i organitzat.. sembla l’ajuntament de Figueres i tot!), que ens ha dut des de l’hotel motxilero fins a la sortida de la ruta, a uns 15 km de National Park, després de recollir els nostres peculiars companys de travessa: un alemany jubilat, que a mig camí s’ha retirat i dos danesos, un dels quals es tirava uns pets de tal magnitut que hem tingut por que el volcà ho interpretes com un repte i es produís una erupció…

El guia era escocès, per la qual cosa podem qualificar això d’avui com una expedicio europea al pic de Tongariro. L’anglès del guia era el típic d’Escòcia, és a dir, dur d’entendre; no obstant, després de 17 dies a Nova Zelanda ens ha semblat de pa sucat amb oli. Hem anat en fragoneta fins al punt de sortida i des d’allà, després dels habituals advertiments sobre salut, capacitats i estat de forma, hem començat a caminar en una vall de pujada suau.

 

Al fons, no obstant, ja s’endevinava el Ngauruohe, del qual en parlarem tot seguit. El paissatge, a diferència del que hem estat veient aquestes setmanes, era volcànic; roques negres i matolls d’un verd apagat.

I aleshores, de sobte, la immensitat del Ngauruohe, de 2300 metres i que alberga un volcà actiu; a mesura que ens hi anàvem acostant es feia mes visible una xemenenia de la que en sortia una inquietant columna de fum, la qual, intrèpids nosaltres, hem ignorat i hem seguit endavant.

 

 

La ruta té un parell de trams força empinats, pero no es mes dificil que el Puigmal o el Canigo; al final del segon ens hi esperava el millor dels espetacles: primer, Mordor; en aquesta zona es van filmar tots els exteriors del Senyor dels Anells corresponents a aquesta part; vist en directe, és absolutament indescriptible:

 Tot seguit, el cràter vermell:

 

I pel final, el millor: les llacunes esmeralda i el llac blau, cràters plens d’aigua formant piscines naturals:

 

Vist això, hem seguit per fer el cim del Tongariro, a uns 2000 metres i des d’on la vista era espectacular:

 

I d’aquí fins al final, de baixada. Total: 9 horetes. Ha valgut la pena!

Avui, dia de Nadal, ens hem apuntat al sopar que organitza l’hotel (sopar es una forma de parlarem, ja que comenca a les 6 de la tarda…), de manera que el sopar de nadal sera motxilero i cumba!. Hem dedicat el mati a llegir, a connectar-nos i a preparar-nos un dinar lleugeret. Dema tornem a la caravana i ens dirigirem cap al nord, cap a Waitomo.

Aixi doncs, Bon Nadal des de Tongariro